dijous, 9 de desembre de 2010

Tocats però no enfonsats

El mal resultat d'Esquerra en les eleccions del novembre no perquè s'esperés ha deixat de ser dolorós. Esquerra afrontava les eleccions amb una conjura de factors en contra que dibuixaven d'antuvi un escenari molt difícil. I al final el resultat ha estat una davallada que ha deixat Esquerra amb deu diputats i 220.000 votants. Que no són pocs –fa anys, l'independentisme hauria tirat coets amb aquests resultats–, però, venint d'un cicle electoral que havia situat Esquerra com a tercera força política i amb un pes determinant, és inevitable no fer-ne una lectura ben decebedora.
Esquerra Republicana de Catalunya no mereixia un càstig tan sever. Encara més, ha estat el motor que ha fet avançar el país i que ha propiciat un canvi d'imaginari col·lectiu imprescindible, i ha guanyat la batalla ideològica. Però la vida és dura. I el canvi de paradigma que ha propiciat ERC en la política catalana ha estat també una explosió descontrolada, i la primera a notar-ne els efectes, la primera a rebre l'impacte de l'ona expansiva, ha estat precisament Esquerra. És possible que a mitjà termini s'admeti que aquest període ha estat el punt d'inflexió per a un país adormit que vivia en el confort d'un catalanisme de barretina, més de gestos i aparences que de fets. Però a curt termini no passarà. El vent torna a bufar amb força a favor de CiU. I el seu entorn mediàtic s'ha fet tan fort que és a un pas d'imposar un discurs únic.
Fer pinya


I ara què? És el moment de mirar-se als ulls i parlar, sens dubte. I de fer tota l'autocrítica que sigui necessària, posar en valor els encerts i admetre i corregir els errors; traçar un camí per recuperar la confiança, l'empenta i els ànims. Però el que realment és imprescindible és fer pinya. Esquerra se'n sortirà, segur, si manté la cohesió, es reivindica per sobre de l'adversitat i no es deixa arrossegar pels que pretenen redimir-la a bastonades, els mateixos que ara volen fer sang com llops assedegats, que en bona mesura són els mateixos que s'han passat set anys fent de la crítica salvatge a Esquerra la seva principal raó de ser. Seria plausible que ara que els seus ja tornen a manar es relaxessin. Però la inèrcia i la ràbia acumulada aquests anys no els ho permet. Deia Mas que arribava sense ànim de revenja. Doncs no sembla que el seu entorn mediàtic vagi en aquesta línia, ans al contrari.
Com més aviat Esquerra deixi de llepar-se les ferides, millor. Com més aviat es refermi en les senyes d'identitat, millor. Com més aviat es miri el futur amb esperança, millor. Com més aviat s'espolsi els complexos, millor. A Esquerra ningú li tirarà un cable, ningú. Se'n sortirà a base de ser tenaç, de fer els deures, de fer pinya i de prémer els punys. Hi ha molta gent que anhela veure Esquerra de genolls i enfonsada. Hi ha molt covard que es dedica a la literatura de baixa estopa i més d'un professional de l'acarnissament. Però també som molts els que desitgem i confiem que el partit de Macià i Companys torni a muscular-se i recuperi el tremp. És imprescindible per als que volem una societat més lliure i justa, i la plena sobirania nacional.


SERGI SOL I BROS  http://www.elpunt.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/342555-tocats-pero-no-enfonsats.html