Dilluns a la tarda, sense ser-ne gaire conscient, vaig protagonitzar un estira-i-arronsa entre els diferents portaveus dels grups parlamentaris a la Comissió de cooperació i solidaritat internacional del Parlament de Catalunya, a propòsit de la meva voluntat d'expressar-me en català a l'hora de donar compte de l'Estratègia de la Cooperació Catalana a Nicaragua, i garantir que un servei de traducció pogués traslladar al castellà les meves paraules perquè les entenguessin els membres d'una delegació de la Costa Carib de Nicaragua, presents a la compareixença.
Cal dir que la petició de compareixença fou dels grups que donen suport al govern, prèvia proposta de la Direcció General de Cooperació al Desenvolupament i Acció Humanitària. I la vam proposar aquest dia perquè coincidia amb la visita d'una delegació de representants de la Regió Autònoma de l’Atlàntic Nord (RAAN) i de la Regió Autònoma de l’Atlàntic Sud (RAAS) de Nicaragua, junt amb personal del Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD). Una delegació que ha viatjat a Catalunya per conèixer de primera ma el funcionament de les institucions catalanes i el desplegament de les competències del nostre marc autonòmic, especialment les polítiques públiques que apliquem en matèria de fiscalitat, medi ambient, salut, educació i normalització lingüística.
I es que, aquests representants d'uns territoris on conviuen un conjunt de pobles originaris (Mískitu, Sumo-Mayangna, Rama) i afro-descendents (Kriol, Garífuna) amb llengües i institucions socials pròpies reconegudes pels respectius Estatuts d'Autonomia de 1987, havien vist en Catalunya un model a tenir en compte a l'hora d'enfortir les seves institucions i desplegar les seves competències.
Fins aquí tot be. De fet, en acabar la meva intervenció, dos representants de la delegació nicaragüenca van dirigir-se als diputats i diputades tot explicant la situació que es viu als seus territoris mentre valoraven l'actuació de la Cooperació Catalana a l'hora d'enfortir les seves institucions. En acabat, els diputats i diputades van dirigir-se als nicaragüencs en la llengua que van voler i aquells van respondre les seves preguntes. Tot un exercici de rendició de comptes per part dels socis del Sud. Res a dir.
Però el que mai hauria imaginat és tot el pollastre que s'ha muntat després a causa de la traducció simultània. Una polèmica absurda i inoportuna davant una delegació que valora positivament la normalització del català i el seu us habitual tant al carrer com a les institucions. No vulgueu saber la cara que feia algun dels representants en veure que estàvem a punt de tirar-nos els plats pel cap, justament per haver respectat el dret a parlar en la pròpia llengua a les nostres institucions.
No podien entendre el que estava passant. Especialment aquells que coneixien la llarga lluita que havia protagonitzat el poble català per garantir la plena recuperació i la dignificació de la llengua catalana. I dubto encara més que entenguin arguments populistes, com els que ens volen fer creure que en temps de crisi hem de fer marxa enrere i no defensar els drets lingüístics. En especial perquè la cooperació al desenvolupament passa per defensar, garantir i enfortir els drets econòmics, polítics, socials i culturals de manera integral, i això implica reconèixer en primer lloc els drets lingüístics de les comunitats amb les que treballem al sud. Com podrem fer-ho si a la primera de canvi, davant els seus nassos, hi renunciem a casa nostra? És que ens hem begut l'enteniment?
El que jo mai m'hauria pogut imaginar és l'acomplexament de bona part de la classe política catalana i de tants altres mitjans de comunicació amb seu a Catalunya, quan de l'anècdota en fan categoria fins al punt de qüestionar el fet de parlar català al Parlament i facilitar la traducció al castellà als visitants. Costi mil euros o en costi més. I no pot ser que casos com aquest siguin utilitzats en la dinàmica del desgast electoral. O és que a partir d'ara també mesurarem els drets lingüístics, culturals i nacionals en funció dels costos econòmics que tenen en temps de crisi?
No vull entrar a valorar les línies discursives de certs mitjans de comunicació espanyols amb presència a Catalunya, ja que no aspiro a que entenguin el plurilingüisme després de tants segles de negar la realitat. Però si que vull fer una crida al sentit comú dels catalans i catalanes a no fer més passos enrere amb el català.
Ja fa massa temps que passa, quan assistim a una conferència, a unes jornades o a un seminari -sovint subvencionat per alguna administració pública- i veiem com tants compatriotes renuncien a utilitzar la seva llengua perquè hi ha entre el públic gent que no l'entén, però si que entén el castellà. I quan l'organització d'aquell esdeveniment si que preveu traduccions a l'anglès o al francès en funció dels assistents vinguts de fora. Oi que en aquests casos ningú apel·la als costos excessius?
Com volem aleshores que ens prenguin seriosament? Com voleu que aquesta sigui una capital d'esdeveniments internacionals amb personalitat pròpia si a la mínima renunciem?
Doncs no, en aquest tema no hi pot haver dubtes. Solucions tècniques? Totes les que facin falta. Però no podem renunciar a parlar en català a les nostres institucions.
David Minoves
