dimarts, 21 d’abril de 2009

Això, ben distrets

Curiositats de la vida. Mentre els opinadors d’aquí i d’allà ens diuen que Catalunya viu un moment històric, amb l’esgotament de l’autonomisme i la desafecció creixent cap a Espanya, l’independentisme no resisteix la pulsió als enfrontaments interns i a les lluites caïnites. En un moment en què la sensació de la presa de pèl del govern espanyol s’estén entre capes de la ciutadania que no han format part històricament del catalanisme, en comptes d’anar-los a buscar, explicar les efectes i els culpables del dèficit fiscal, mostrar-nos oberts però acollidors, i entendre el significat de la primera plantada d’un govern de la Generalitat a una proposta de finançament en tota la història de la institució, ens dediquem al megacumcony permanent, molt digne i ferm però absolutament estèril.
I ens anem distraient. I ens dediquem a barallar-nos entre nosaltres per veure qui porta el pal de la bandera, i ens trobarem que algú altre ens l’haurà presa per tornar-la a guardar al calaix. I juguem a les insinuacions i a les ambigüitats que ens permeten un gran debat però ens allunyen del combat. I frivolitzem amb la fractura. I ensenyem la poteta però després diem que ni sí ni no, sinó tot el contrari. Apa, vinga, ben distrets, i mentre, els altres van fent.
Pere Aragonés