Quan Esquerra va anunciar que faria campanya en el referèndum de l’Estatut cridant a votar No, en desacord per la retallada subscrita per Mas i Zapatero, el resultat va ser l’expulsió del Govern de la Generalitat. El president Maragall i el PSC cedien així a les pressions del PSOE.
rtrtrt
Però també a les d’un influent sector mediàtic, social i polític que a Catalunya tenia pressa per tancar la reforma de l’Estatut impulsada per Esquerra, condició sine quanon del Pacte del Tinell. La brillant aprovació de l’Estatut, el 30 de setembre al Parlament de Catalunya, havia desencadenat també una virulenta campanya anticatalana a Espanya, amb desqualificacions de tota mena i fins i tot amb crides al boicot contra tot tipus d’interessos econòmics que s’identifiquessin amb Catalunya. Ja durant la llarga tramitació de l’Estatut s’havien sentit tota mena de crítiques viscerals. Però res comparable amb el que havia de venir després. No era fàcil aguantar la pressió i no eren pocs els que a Catalunya urgien a tancar un acord ben apressa. I aquest va arribar, encara que fos en fals i que anés acompanyat d’altres prebendes tal i com no fa gaires dies explicava un portaveu de CiU.
etet
Sobtadament totes les mirades es van girar cap a Esquerra i només cap a Esquerra donat que també ICV i PSC van beneir l’encaixada de mans de Zapatero i Mas, amb profusió de flaixos i somriures que s’esforçaven a ser convincents. A partir d’aquest moment van ser molts els que van concentrar totes les seves energies a aconseguir un consens absolut al voltant de l’Estatut de la Moncloa, que era tant com dir que calia forçar que Esquerra, pel cap baix, digués amén. Si Esquerra no s’afegia a l’acord calia foragitar-la del Govern de la Generalitat, un Govern que val a dir no hauria estat possible sense Esquerra. Després d’un llarg debat, de dubtes i probablement masses vacil·lacions, Esquerra anunciava que faria campanya pel No. I la resposta va ser la fulminant expulsió d’Esquerra del Govern, una decisió de Maragall que va ser ovacionada amb un especial entusiasme per CiU i tot el seu entorn.
wrwr
Ara, novament ens trobem davant una altra cruïlla històrica per al nostre país en l’embat per aconseguir un sistema de finançament més just que redueixi l’aclaparador espoli fiscal que patim els catalans. El Govern de la Generalitat s’ha mantingut ferm i no ha acceptat les propostes del Govern espanyol que incompleixen manifestament les previsions d’un Estatut que va ser apadrinat pel mateix PSOE. El Govern de la Generalitat no ha cedit i segueix exigint un acord que tingui com a base l’Estatut, ni més ni menys. Som a la recta final d’aquesta negociació i la proposta que hi ha sobre la taula, a hores d’ara, és inacceptable. O bé canvien molt les coses o no hi haurà acord. Ho hem dit des del primer moment: més val un no acord a un mal acord. Si el Govern de Zapatero segueix incomplint, el Govern ha de plantar-se al Consell de Política Fiscal i Financera i iniciar el camí de la bilateralitat.
wrwrwe
Però si algú tingués la temptació d’acceptar un acord amb l’excusa d’una petita millora en l’oferta presentada per l’Executiu espanyol, que no comptin amb Esquerra. I vistos els precedents ens podríem trobar que aquells mateixos patriotes que han estat censurant Esquerra sense contemplacions per haver pactat el Govern de Catalunya amb el PSC serien els mateixos que no dubtarien a adreçar novament les seves invectives contra ERC. De ben segur que tornaríem a escoltar arguments paral·lels als que van fer servir aleshores perquè no ens empassàvem l’Estatut, titllant-nos d’immadurs o irresponsables, a partir de judicis interessats en un sobtat atac de pragmatisme i seny. Em permeto citar el que en alguna ocasió he sentit a Josep Maria Terricabras “Tenir seny és el que s’ha de fer quan toca fer-ho”.
qeqeq
Confio en que el Govern es mantindrà ferm. Però si no fos així, i cal insistir en que per Esquerra no quedarà, del que podem estar segurs és que aquells mateixos que no han deixat de blasmar durant aquest anys Esquerra, per no haver donat el Govern a CiU, tornarien a repicar velles cròniques. Tan de bo no ho haguem de tornar a viure. I no tant perquè el Govern quedaria en un atzucac sinó perquè significaria que hauríem renunciat a allò que ens correspon amb la llei a la mà.
eqwqe
Joan Puigcercós
