La reacció visceral de les institucions de l’Estat contra la celebració d’una consulta popular a Arenys de Munt és molt il·lustrativa de les estretors de la democràcia espanyola. Espanya no és un estat de tradició democràtica. Probablement aquesta és una de les causes que explica la democràcia de baixa qualitat que exhibeixen les seves institucions sense cap mena de pudor.
I així ens trobem amb una situació delirant. L’assetjament per terra, mar i aire (premsa, govern i justícia espanyoles) contra un municipi que ha decidit preguntar als seus veïns sobre la independència de Catalunya. És a dir, els planteja la possibilitat de votar en una consulta que no és vinculant per tal que expressin la seva opinió al respecte. Davant de tan perillosa voluntat, la mateixa vicepresidenta del Govern espanyol ha decidit intervenir personalment per prohibir la consulta. Per contra sembla que no hi ha cap mena de problema per tal que un grup de nostàlgics del franquisme desfilin per Arenys per protestar contra la possibilitat que els veïns votin. La paradoxa és ben xocant: la justícia i el govern espanyols fan mans i mànigues contra un ajuntament escollit pels seus ciutadans i en contra de que els veïns puguin votar. Esperonen també així –amb la benedicció de determinada premsa de la capital- l’arribada d’un grup de persones de rància tradició democràtica determinades a impedir que la gent voti.
Tots els estats del món, o gairebé tots, disposen d’una norma fonamental que té com a principal missió garantir els drets i llibertats. Això és especialment important en un estat com l’espanyol que en això de la democràcia pertany al grup dels nouvinguts. Abans tenien allò dels Principios Generales del Movimiento –que són els que enyoren profundament els falangistes que volen manifestar-se a Arenys per impedir que es voti- i ara disposen de la Constitució Espanyola, que moltes vegades sembla interpretada en clau predemocràtica. Per una demòcrata, una constitució sempre és un punt de partida, no el punt d’arribada, com ens volen fer creure des d’Espanya.
El Govern espanyol sempre ha defensat que en absència de violència es pot parlar de tot, que totes les postures són legítimes. Ha estat la violència que pateix el País Basc la que ha servit com escut per a prohibir candidatures, impedir referèndums i altres expressions del poble basc. És per això que cal preguntar-nos quina és la violència que existeix a Arenys de Munt, que jo sàpiga no n’hi ha cap, més enllà de la que puguin generar les ordes falangistes que volen manifestar-s’hi. El problema no és aquest. El problema és que hi ha un nacionalisme espanyol que és incapaç d’acceptar la diferència.
Però que l’imperi de la llei no equival necessàriament a una democràcia sembla una qüestió que molts a Espanya no han acabat d’entendre. I no deixen de donar-ne proves. Probablement aquest és el motiu que els porta a fer de la Constitució Espanyola un arma llancívola contra l’exercici de drets i contra les llibertats, com la llibertat d’un poble a decidir o el dret d’uns veïns a votar. Aquells que interpreten la Constitució Espanyola com un Codi Penal amb el que poder arremetre contra un ajuntament i els veïns d’un municipi són la demostració fefaent que això de la democràcia a Espanya no s’ha acabat d’entendre. O que bé s’ha entès sense trencar amb una tradició política decimonònica que no respon precisament a les credencials d’una democràcia occidental.
