Dimecres, copa, ahir la lliga i qui sap, si champions en un any historic pel Barça, però encara recordo la preciosa la imatge de Mestalla, el camp del València ple de gom a gom de dues aficions entregades, que van viure una jornada festiva digne d'elogi. Desenes de milers de persones —val a dir que els bascos, potser caldria precisar biscaïns, ens guanyaven en nombre a la ciutat i al camp— convivint en perfecta harmonia, en una demostració de civisme que ben poques vegades es pot veure en una final d'aquestes característiques.
Erem les aficions de dos grans clubs de dues nacions, que no ens assemblem pas gaire però que compartim un mateix estat que, i als fets em remeto, no desperta precisament entusiasme. Ni una sola bandera espanyola en tot un camp que no és precisament petit. Tot era tenyit pels colors blanc i vermell de l'Athletic de Bilbao i el verd de la ikurrinya per una banda, i els colors blau i grana i el roig i groc de la senyera per l'altra. Dos equips de futbol, dues pàtries, dues banderes i cap mena de problema. Tant va ser així que en alguns sectors del camps els aficionats del Barça i de l'Athlètic van viure el partit barrejats, amb passió pels seus respectius colors però en un ambient de germanor. Un ambient que es palpava ja als voltants de l'estadi abans del partit. Ho vaig poder comprovar de primera mà quan en companyia d'uns amics, entre d'altres l'Agustí Cerdà que jugava a casa, vàrem endinsar-nos casualment a la carpa de l'Athlètic. Érem els únics catalans entre milers de bascos. No només no hi va haver cap problema sinó que no vaig deixar de rebre abraçades i salutacions, acompanyades de peticions d'autògrafs i de fotografies a les què vaig correspondre agraït.
Amb els companys ens preguntàvem que, si enlloc d’haver estat contra l'Athlètic el Barça hagués jugat la final contra el Madrid, podríem haver-nos passejat igual? Haguéssim rebut el mateix tracte amable i tan proper de l'afició del Madrid? No cal ni donar-hi resposta. I no ho dic pas perquè la massa social del Madrid no sigui bona gent, segur que sí, però no ens miren pas de la mateixa manera. I tampoc no ho dic pas pels energúmens, que d'això n'hi ha a tots els clubs, també al Barça tot i que gràcies al president Laporta cada dia menys.
Les complicitats es palpen, es noten, se senten. I a València malgrat que les dues aficions teníem unes ganes boges de guanyar, tot i ser radicalment partidaris dels nostres respectius equips, vàrem viure una gran festa, del futbol, d'esport i de civisme. No va anar pas així en la darrera final del Barça a València que vàrem jugar contra el Madrid. L'ambient era ben diferent. Aquell dia sí que hi havia centenars de banderes espanyoles, eren les dels que animaven el seu club cridant “España, España, España”. I a l'altra banda, on no n'hi havia cap de bandera espanyola, els que cridaven “Catalunya”.
Després resulta que s'escandalitzen quan la massa de les dues aficions fa una xiulada a l'himne espanyol a ple pulmó. Certament, tot el camp era un clam. El que em sorprèn és que a Espanya se'n sorprenguin. Però què es pensen? Creuen que ens podem identificar amb els símbols d'aquells que ens menyspreen cada dia, d’un estat que manté un espoli sense parangó? Creuen que la gent no està tipa de les campanyes sistemàtiques contra el català i el nostre país? Doncs que s'ho comencin a fer mirar, el tracte que ens dispensa Espanya genera rebuig. I si ahir se'n van adonar, a veure si els serveix per començar a canviar. En canvi, puc dir amb tota seguretat, i no m’equivocaré gens ni mica, que si enlloc de fer sonar l'himne espanyol s'haguessin escoltat Els Segadors i el Gora ta gora, la cosa hagués anat molt diferent.
El més curiós és que tota aquesta polèmica per la immensa xiulada va durar un minut. I és el minut que utilitzen per provar de tapar el bon ambient que es va viure tota la jornada entre les dues aficions, que fins i tot en això van estar d'acord. Siguem seriosos, el que els rebenta a Espanya, el que els emprenya de debò és el civisme i la simpatia mútua expressada per les dues aficions. I després ens toca escoltar els comentaris de la COPE i de la SER dient que què hi fèiem a Mestalla jugant la final de la Copa del Rei, abans del Generalísimo, si després xiulàvem l'himne? Bé, haurien de veure que més aviat que no es pensen acabarem per tenir una Lliga europea. És que fins i tot la gent més sensata de l'espanyolisme també ho vol, almenys això és al que sembla aspirar el mateix Florentino Pérez.
A València es va viure un dia esplèndid, des de bon principi i fins al final. I a sobre vam guanyar! Sense oblidar la demostració de suport al seu equip de l'afició de l'Athletic, estan amb ells, amb el seu equip, tant si van bé com si van mal dades. D'això potser sí que els catalans n'hauríem d'aprendre alguna cosa.
Joan Puigcercós
