Així com la candidatura de la Barcelona olímpica va ser el triomf d'una ciutat ahir vam assistir a una derrota d'Espanya. Barcelona va ser un projecte ciutadà -i d'alcalde socialista, cal admetre-ho-, però que tenia a veure amb l'expressió d'un esperit molt concret, aquell esperit amb què Maragall il·luminà la Barcelona dels 90. El projecte Madrid 2016 ha estat un deliri més d'aquesta Espanya absurda que autoritza manifestacions feixistes i prohibeix urnes. Ja Madrid el 2012 tingué la pedanteria de voler competir amb Londres i amb Nova York i ahir va tornar a ensopegar amb la mateixa pedra de la seva pròpia limitació. S'hi posin com s'hi posin, de veritat només n'hi ha una i és que el Madrid actual no té força ni ànima ni és una capital gens exportable. Viure d'atracar i d'insultar els catalans pot generar simpaties a Espanya, però com a projecte internacional és lamentable. A fi de comptes ja no som tan rics i cada cop ens van pitjor els negocis. El món sap que Espanya és una bomba de rellotgeria al límit de la bancarrota. El 2016, amb Catalunya que espero que ja sigui lliure, més que uns Jocs Olímpics, hauran d'organitzar-se unes jornades benèfiques. Té una gràcia especial que la ciutat elegida hagi estat Rio de Janeiro, perquè representa tot el contrari del que Espanya és: emergència contra decadència, idees noves contra la caspa. Ells tenien unacorazonada, i jo una lavativa preparada. Hola, Espanya: pam! T'imagines que hagués sortit Madrid? A qui et penses que li hauria tocat pagar-ho? Ahir perdé Espanya com va perdre l'armada invencible, com el 0 a 5 de Cruyff, el 2 a 6 de Guardiola i aquesta terrorífica aliança amb Rússia i Sèrbia per no reconèixer la independència de Kosovo. No va perdre només Madrid: tot Espanya hi estava implicada i tot Espanya va ser derrotada. De fet, a la nodrida delegació d'espanyols a Copenhaguen només hi faltava la cabra de la Legió, Manolo el del Bombo i una manifestació (autoritzada) de la Falange. Espanya s'enfonsa envoltada d'endarreriment i de fantasmes.
Salvador Sostres
