En Joan Puigcercós i en Joan Ridao, amb fermesa i lideratge han fet possible l’acord de finançament. Fermesa, perquè s’ha acceptat una proposta després de rebutjar-ne dues. Lideratge, perquè s’ha fixat públicament un llistó que s’ha assolit. Han fet possible que Esquerra Republicana de Catalunya també lideri temes econòmics.
Els catalans i catalanes, diumenge, quan Joan Puigcercós anunciava la xifra aconseguida, per primer cop en molt temps, es van sentir satisfets del camí recorregut. Només cal analitzar la seva reacció d’aquests dies.
El nostre grup malgrat no haver donat suport a l’Estatut retallat i apostant per un sistema proper al concert econòmic, que l’Estatut del 30 de setembre permetia, sempre ha subratllat que calia esprémer totes les potencialitats de l’actual marc estatutari. Només hem acceptat la proposta quan hem valorat positivament el compliment d’allò que estableix el títol VI de l’EAC. El President del partit, Joan Puigcercós, va dir públicament que només acceptaríem un bon acord, i així ho hem complert. I fins i tot, en els darrers dies, va arriscar i va xifrar la nostra línia vermella que condicionava a l’alça l’acord final.
L’Estatut és una llei orgànica aprovada pel Congrés i aprovada pel poble de Catalunya en referèndum, d’obligat compliment. I nosaltres mentre no sigui possible la independència, sempre hem posat el llistó alt, defensant com a mínim el concert econòmic, per tant podem afirmar que som la força política garant de la màxima ambició estatutària. Això és una mesura de la bondat de l’acord.
Hem treballat silenciosament, durament, per aconseguir que es respecti la legalitat vigent i garantir que el sistema de finançament que hem acceptat s’ajusti fidelment els principis i criteris establerts a l'actual Estatut.
I hem treballat per fer possible un acord unànime de la cambra catalana. Hem empès amb multitud de vegades la unitat d’acció de tots els partits polítics i del conjunt de les forces vives del país (patronals, sindicats, entitats) perquè sempre hem cregut que la unitat donaria més força per assolir un bon acord de finançament.
Som conscients que en la negociació qui tenia la força era l’Estat. L’EAC, ho diu molt clar. Alguns, interessadament, han fet una lectura parcial del seu títol VI i caldria recorda’ls, per exemple, el contingut de dos articles, el 206.1 i el 206.3. En el primer es determinen quins seran els ingressos de la Generalitat i diu concretament que seran entre altres els que derivin dels seus ingressos tributaris ajustats a l’alça o a la baixa en funció de la seva participació en els mecanismes d’anivellament i de solidaritat. I en el segon, ras i curt, qui fixa els mecanismes de solidaritat i anivellament és l’Estat Espanyol. Partíem d’una posició desfavorable, però la nostra fermesa i la posició competitiva de Catalunya han fet possible l’èxit.
Ens oblidem molt sovint de la Constitució, i sobre tot de les limitacions imposades a les autonomies de dret comú en relació a les forals, Navarra i País Basc, que gaudeixen de veritable autonomia financera, i per tant autonomia de despesa, i per tant d’autonomia a seques. I no només això. Per la seva pròpia singularitat aquestes autonomíes estan quasi plenament excloses de la solidaritat interterritorial i essent les dues unes autonomies riques o si es vol per sobre la mitja, el pes d’aquesta solidaritat recau en menys territoris i de forma més intensa. Sovint ens neguem a reconèixer-ho i pensem que, amb aquesta constitució, podrem arribar a canviar sensiblement la situació.
La reforma satisfactòria del sistema de finançament és una bona notícia, i una necessitat per tal que el Govern de Catalunya pugui abordar, amb prous recursos, una resposta positiva a la crisi econòmica.
En un moment de crisi la davallada dels ingressos provinents de la recaptació de tributs, és especialment greu, perquè també augmenten les necessitats de despesa: tant en política social (les necessitats per desplegar el Pacte per la Immigració i la Llei per la Dependència al 2009) com en el foment de l’economia productiva per sortir del creixement d’un model que no depengui tant del ‘totxo’ (el Pacte Nacional per a la Recerca i la Innovació calcula que es necessiten uns 1.400 milions d’euros d’inversió en R+D suplementària per aproximar-nos als estàndards europeus).
Els països catalans, viuen a més en un marc de crisi financera i econòmica global, l’impacte d’un canvi demogràfic important, són territoris que suporten una forta immigració, una creació de treball massiva els darrers anys, tot i que en condicions de precarietat, en el sector serveis i construcció principalment, temporalitat elevada, i per tant limita la durada dels compromisos comunitaris, un important problema d’accés a l’habitatge que segmenta joves i nouvinguts dels ja residents, i l’accentuació de la dicotomia en benestar de poblacions joves i més envellides. Les polítiques públiques autonòmiques de suport, són una part important per resoldre aquests problemes de la millor manera possible i si no és això es perjudicarà segur l’economia i la competitivitat futura i fins i tot erosionar el capital social entès com el compromís comunitari de tots els seus ciutadans, autòctons i nouvinguts.
El finançament autonòmic és una eina fonamental per redreçar la situació actual. El model de finançament és l’instrument per fer polítiques socials que vertebren el veritable estat català del benestar. Fan falta recursos per dur a terme polítiques socioeconòmiques pròpies. El finançament pactat, és una necessitat per millorar la productivitat i així la competitivitat econòmica i en conseqüència el benestar social. Són necessàries polítiques públiques que permetin integrar millor la immigració, formar millor el nostre jovent i fer un ús racional dels recursos naturals.
El finançament de la despesa pública en suport del capital humà, públic i social no pot estar desvinculat del creixement econòmic propi, i més quan aquesta despesa té una relació directa amb el propi creixement. És necessari trobar un equilibri entre el finançament redistributiu cap altres territoris i la despesa productiva pròpia necessària per un territori.En Joan Puigcercós i en Joan Ridao, amb fermesa i lideratge han fet possible l’acord de finançament. Fermesa, perquè s’ha acceptat una proposta després de rebutjar-ne dues. Lideratge, perquè s’ha fixat públicament un llistó que s’ha assolit. Han fet possible que Esquerra Republicana de Catalunya també lideri temes econòmics.
Els catalans i catalanes, diumenge, quan Joan Puigcercós anunciava la xifra aconseguida, per primer cop en molt temps, es van sentir satisfets del camí recorregut. Només cal analitzar la seva reacció d’aquests dies.
El nostre grup malgrat no haver donat suport a l’Estatut retallat i apostant per un sistema proper al concert econòmic, que l’Estatut del 30 de setembre permetia, sempre ha subratllat que calia esprémer totes les potencialitats de l’actual marc estatutari. Només hem acceptat la proposta quan hem valorat positivament el compliment d’allò que estableix el títol VI de l’EAC. El President del partit, Joan Puigcercós, va dir públicament que només acceptaríem un bon acord, i així ho hem complert. I fins i tot, en els darrers dies, va arriscar i va xifrar la nostra línia vermella que condicionava a l’alça l’acord final.
L’Estatut és una llei orgànica aprovada pel Congrés i aprovada pel poble de Catalunya en referèndum, d’obligat compliment. I nosaltres mentre no sigui possible la independència, sempre hem posat el llistó alt, defensant com a mínim el concert econòmic, per tant podem afirmar que som la força política garant de la màxima ambició estatutària. Això és una mesura de la bondat de l’acord.
Hem treballat silenciosament, durament, per aconseguir que es respecti la legalitat vigent i garantir que el sistema de finançament que hem acceptat s’ajusti fidelment els principis i criteris establerts a l'actual Estatut.
I hem treballat per fer possible un acord unànime de la cambra catalana. Hem empès amb multitud de vegades la unitat d’acció de tots els partits polítics i del conjunt de les forces vives del país (patronals, sindicats, entitats) perquè sempre hem cregut que la unitat donaria més força per assolir un bon acord de finançament.
Som conscients que en la negociació qui tenia la força era l’Estat. L’EAC, ho diu molt clar. Alguns, interessadament, han fet una lectura parcial del seu títol VI i caldria recorda’ls, per exemple, el contingut de dos articles, el 206.1 i el 206.3. En el primer es determinen quins seran els ingressos de la Generalitat i diu concretament que seran entre altres els que derivin dels seus ingressos tributaris ajustats a l’alça o a la baixa en funció de la seva participació en els mecanismes d’anivellament i de solidaritat. I en el segon, ras i curt, qui fixa els mecanismes de solidaritat i anivellament és l’Estat Espanyol. Partíem d’una posició desfavorable, però la nostra fermesa i la posició competitiva de Catalunya han fet possible l’èxit.
Ens oblidem molt sovint de la Constitució, i sobre tot de les limitacions imposades a les autonomies de dret comú en relació a les forals, Navarra i País Basc, que gaudeixen de veritable autonomia financera, i per tant autonomia de despesa, i per tant d’autonomia a seques. I no només això. Per la seva pròpia singularitat aquestes autonomíes estan quasi plenament excloses de la solidaritat interterritorial i essent les dues unes autonomies riques o si es vol per sobre la mitja, el pes d’aquesta solidaritat recau en menys territoris i de forma més intensa. Sovint ens neguem a reconèixer-ho i pensem que, amb aquesta constitució, podrem arribar a canviar sensiblement la situació.
La reforma satisfactòria del sistema de finançament és una bona notícia, i una necessitat per tal que el Govern de Catalunya pugui abordar, amb prous recursos, una resposta positiva a la crisi econòmica.
En un moment de crisi la davallada dels ingressos provinents de la recaptació de tributs, és especialment greu, perquè també augmenten les necessitats de despesa: tant en política social (les necessitats per desplegar el Pacte per la Immigració i la Llei per la Dependència al 2009) com en el foment de l’economia productiva per sortir del creixement d’un model que no depengui tant del ‘totxo’ (el Pacte Nacional per a la Recerca i la Innovació calcula que es necessiten uns 1.400 milions d’euros d’inversió en R+D suplementària per aproximar-nos als estàndards europeus).
Els països catalans, viuen a més en un marc de crisi financera i econòmica global, l’impacte d’un canvi demogràfic important, són territoris que suporten una forta immigració, una creació de treball massiva els darrers anys, tot i que en condicions de precarietat, en el sector serveis i construcció principalment, temporalitat elevada, i per tant limita la durada dels compromisos comunitaris, un important problema d’accés a l’habitatge que segmenta joves i nouvinguts dels ja residents, i l’accentuació de la dicotomia en benestar de poblacions joves i més envellides. Les polítiques públiques autonòmiques de suport, són una part important per resoldre aquests problemes de la millor manera possible i si no és això es perjudicarà segur l’economia i la competitivitat futura i fins i tot erosionar el capital social entès com el compromís comunitari de tots els seus ciutadans, autòctons i nouvinguts.
El finançament autonòmic és una eina fonamental per redreçar la situació actual. El model de finançament és l’instrument per fer polítiques socials que vertebren el veritable estat català del benestar. Fan falta recursos per dur a terme polítiques socioeconòmiques pròpies. El finançament pactat, és una necessitat per millorar la productivitat i així la competitivitat econòmica i en conseqüència el benestar social. Són necessàries polítiques públiques que permetin integrar millor la immigració, formar millor el nostre jovent i fer un ús racional dels recursos naturals.
El finançament de la despesa pública en suport del capital humà, públic i social no pot estar desvinculat del creixement econòmic propi, i més quan aquesta despesa té una relació directa amb el propi creixement. És necessari trobar un equilibri entre el finançament redistributiu cap altres territoris i la despesa productiva pròpia necessària per un territori.
