La Catalunya Nuclear és el títol d'un llibre que Xavier Garcia [web] va publicar el 1989. Seria el primer d'una sèrie de llibres dedicats a la Ribera d'Ebre i per extensió a les terres del sud. El darrer que ha publicat, si no ho tinc mal entès, és La primera dècada de lluita antinuclear a Catalunya (1970-1980). Aquests dos títols són imprescindibles per entendre el perquè de tot plegat.
D'aquest darrer llibre en faig tres extractes del primer capítol a tall de mostra:
En una ocasió, l'any 1981, el professor Ramon Margalef (1919-2004), el pare del qual era de Capçanes, al Priorat, em va dir, al seu despatx de la Universitat de Barcelona, una setència d'aquelles que no té pèrdua: "Critico les nuclears, perquè és com donar un tanc a un que s'ha estat tota la vida pelant cocos". Amb la substancial diferència que a Ascó (Ribera d'Ebre) no s'han pelat mai cocos, que jo sàpiga, la metàfora de l'il·lustre ecòleg és extensiva a les ocupacions habituals d'aquesta comarca rural, fonamentada llavors, sobretot en la vinya, l'ametlla i l'oliva, i amb els mitjans de tracció propis d'una agricultura pràcticament de subsistència.
(...)
Justament era tanta l'eufòria que desvetllava la nova possibilitat de creixement en tots els ordres entre aquest sector capdavanter que, a mitjans dels anys seixanta, en el moment de decidir la ubicació de la primera central nuclear a Catalunya (la que, finalment, aniria a Vandellòs), el mateix Josep Pla es pronuncià "contra la burgesia turística de la Costa Brava" i en favor d'aquell primer centre d'energia atòmica es construís a la platja de Pals, com si es tractés d'un atractiu turístic més.
El cas va ser, però, que la Costa Brava continuava quedant reservada al desenvolupament turístic i que la producció energètica quedaria fixada vora l'Ebre...
(...)
Les sis centrals previstes en els últims anys del franquisme, totes al voltant d'un radi d'uns trenta quilòmetres a la rodona, tenien en comú el fet de pertànyer a una àrea territorial agrícola, devastada pel model industrial franquista, flagel·lada per l'emigració agraria i amb poc poder demogràfic i econòmic per a fer front a la decisió barcelonina i estatal que es preveia; una decisió en benefici de les grans àrees urbanes-industrials, però situada al costat de la massa d'aigua indispensable per a refrigerar els reactors nuclears, amb tot el que ha suposat d'increments tèrmics sobre el riu i el mar.
L'alcalde de Flix actual, també va ser alcalde en aquella època convulsa d'inicis democràtics. Pere Muñoz és ara senador a Madrid per Esquerra i recorda al seu bloc aquells moviments incipients.
La lluita antinuclear va anar lligada estretament a la lluita antifranquista. La comarca es dividí entre els que la volien i els que hi lluitaven en contra. Ahir a la tarda es va fer una concentració davant l'Ajuntament d'Ascó amb una pancarta per rebutjar la ubicació d'un cementiri nuclear al nostre territori mentre hi entraven els alcaldes de l'AMAC. Alguns veïns del poble han escridassat fortament als manifestants. Què trist, com bé diu La Piga, és molt pobre l'argument de donar 500 llocs de treball per a 5 anys, en castellà diuen allò de "pan para hoy, hambre para mañana".
De tota manera intueixo que ara la lluita pot ser diferent. Als anys setanta els mitjans de comunicació eren prou parcials, les notícies podien ser esbiaixades i les comunicacions eren escasses. Tampoc no cal anar gaire lluny, fa set anys, en entrar Esquerra al Govern de la Generalitat, es va abolir el Plan Hidrológico Nacional, que va portar anys de lluita; la gent del territori s'organitzà al voltant d'un web creat per la Plataforma en Defensa de l'Ebre, i de la Ribera d'Ebre i les manifestacions i protestes es succeïren. Internet començava el seu camí de lluita.
Han estat set anys de tranquil·litat, ara torna la lluita; estem en l'època de la informació, de les notícies, des les xarxes socials...
Gràcies.
Mònica Amorós
