Ha decidit que cal prescindir del PSC al Govern, li és molest i el distreu de la seva clara voluntat de fer més Espanya. Sap que el model de finançament que ofereix no compleix l'Estatut i és inacceptable pels republicans i ha decidit amenaçar: o accepteu el que hi ha o us quedeu fora.
I per tant, el PSC i la seva maquinària estan davant d'una disjuntiva. O fan cas a Zapatero i perden el Govern o es planten i entenem que això seria plantar-se de veritat i que els 25 diputats del PSC a Madrid votin el mateix que el Govern català.
Arriba l'hora de la veritat per la classe política catalana, l'amenaça del 15 de juliol té un avantatge: o caixa o faixa, ja no es pot retardar més la decisió. En conseqüència, en resulta el full de ruta de inal d'etapa de l'autonomisme.
Final d'etapa que exigeix als dirigents polítics coherència, ambició, realisme i fermesa. La situació de crisi global ens agreuja la nostra situació com a comunitat nacional no reconeguda, però també ens obre la porta a les noves oportunitats.
Com deia Josep Ramoneda, el catalanisme convencional ha estat clarament derrotat per l'espanyolisme, sigui de dretes o d'esquerres, i seguia afirmant que o hi ha 'conllevancia o independencia', i tot sembla indicar que l'Estat espanyol ni tan sols vol 'la conllevancia'.
I aquest és segurament part del canvi que alguns estudis d'opinió diuen que s'està produint, l'augment de l'independentisme de gent que veu que amb l'Estat espanyol no hi té res a guanyar i sí molt a perdre. Un independentisme nascut d'aquesta actitud espanyola prepotent vers les diferències.
Qui sàpiga donar resposta aquest nou independentisme pràctic, i a molts altres ciutadans que poden estar en procés d'acostar-s'hi, tindrà una oportunitat d'incidència en aquest país. D'un gran mal surt un gran bé.
directe.cat
